Després dels resultats obtinguts a PISA hi ha hagut un bon enrenou a la societat espanyola i, especialment, a la catalana per aquests mals resultats. Les persones que ens hem dedicat a la docència som conscients que aquesta davallada dels resultats era una qüestió de temps. M’agradaria dedicar aquestes línies des de la meva perspectiva i mirada com a docent i investigador universitari, com a professional que he dedicat més de 20 anys a la docència a educació infantil i primària i que vaig tenir la possibilitat d’aprendre a la direcció d’un centre educatiu de secundària.

Voldria aportar, humil i constructivament, les meves propostes i reflexions sobre què penso que cal millorar a l’educació del nostre país. També m’ha aportat una bona informació ser pare de tres fills que ara mateix són al Batxillerat, a l’ESO i a Educació Infantil. Fa cinc anys que vaig abandonar el sistema d’educació pública per a iniciar diferents iniciatives professionals també relacionades amb la psicologia i l’educació, però aquest és un altre tema.

Les meves reflexions parteixen de tot el que he pogut investigar però també de la meva experiència i vivències (subjectives, sí) sobre tota la meva trajectòria personal i professional al món de l’educació.

Aquestes reflexions es centren en tota la nostra societat, no només en el nostre sistema educatiu públic, que sembla que és on sempre es centren les mirades quan venen mal dades. Així, em centraré a oferir la meva opinió sobre tot plegat partint dels diferents blocs: societat, famílies, docència i sistema educatiu.

SOCIETAT

La meva primera reflexió la vull centrar on possiblement menys hi estem posant la mirada. Com entenem l’educació com a societat? La societat ha d’entendre l’educació com una inversió i no pas com una despesa i tinc la sensació que això, ara per ara, no és així. Hem de recordar que és tota la societat qui educa (tota la tribu, en diuen…) i educa als nostres infants tot l’entorn que els envolta: els mitjans de comunicació, el benestar de les seves famílies, la conducta de la gent al carrer, les activitats de lleure i extraescolar i, evidentment, el què passa cada dia durant 5 hores a l’escola. I aquí em plantejo si la nostra societat té clar què és el que necessiten els nostres infants per a esdevenir-se i desenvolupar-se plenament. Pensem que passen 5 hores a l’escola i en dormen unes 9 o 10. Què passa amb les 9 o 10 hores restants?

«Mitjans de comunicació, polítiques educatives, empreses, institucions, etc., conformen un teixit social amb una responsabilitat molt més gran que la que poden tenir els mateixos centres educatius»

També la nostra societat necessita donar una importància cabdal a l’educació del país, donant valor i prestigi a la professió docent així com la de tot el sistema educatiu: no són els centres educatius els que han de donar resposta a les necessitats de les empreses o del món laboral, hem d’entendre que ha de ser a la inversa. Cal recordar que el sistema educatiu és de per vida: del naixement fins a la mort aprenem constantment.

En resum, la nostra societat hauria de vetllar i donar importància als deu punts que a l’apartat de famílies es despleguen. Cal una societat que entengui que cal afavorir una l’estructura socioeconòmica i cultural per permetre a les famílies i als centres educatius desplegar els deu punts que segueixen a continuació.

Mitjans de comunicació, polítiques educatives, empreses, institucions, etc., conformen un teixit social amb una responsabilitat molt més gran que la que poden tenir els mateixos centres educatius i sense la seva complicitat i acompanyament la resta esdevé quelcom irrellevant i impossible d’assolir.

FAMÍLIES

Diversos estudis situen que el context familiar pot arribar a justificar fins a un 80% dels resultats educatius dels infants. Observant la gran importància que té l’entorn familiar penso que hauríem de poder posar la mirada d’una manera més intensa. I aquí el benestar socioeconòmic de les famílies és ben important. Com a famílies no podem delegar els resultats educatius dels nostres infants a agents externs únicament. També és responsabilitat nostra acompanyar-los en la millora dels seus resultats.

«No tots els infants poden ser una «Matilda» i necessiten una família que els acompanyi i recolzi en els seus aprenentatges.»

Un exemple pot ser el referent a la lectura. Si a la llar no hi ha una conducta proactiva vers la lectura, si no s’ofereix un bon model,… serà pràcticament impossible que l’infant pugui desenvolupar una bona mecànica, velocitat i comprensió lectora. No tots els infants poden ser una «Matilda» i necessiten una família que els acompanyi i recolzi en els seus aprenentatges.

Així, sabem que les famílies tenen la responsabilitat de desplegar els deu punts següents:

• Passar temps amb els seus infants, com a mínim dues hores diàries.
• Acceptar de manera positiva i incondicional els seus infants, gestionant adequadament el conegut «efecte Pigmalió».
• Exercir la comunicació no violenta.
• Treballar per a què a l’ambient familiar predomini l’estil educatiu de «cooperació» a la resolució de conflictes.
• Que els progenitors tinguin un estil educatiu «amb autoritat» o «democràtic» on puguin exercir el control (límits) i el suport (llibertat) que necessita l’infant a cada moment.
• Una adequada gestió emocional.
• Exercir el millor model possible (aprenentatge vicari).
• Conèixer i dominar les etapes del desenvolupament dels seus infants (en l’àmbit físic, cognitiu i psicosocial)
• Conèixer la realitat i el dia a dia dels seus infants i també fer conèixer el de l’adult.
• I, finalment, cuidar-se com a adults que som per tal de poder estar el millor possible per a educar i exercir un bon model.

Si les famílies ens responsabilitzem de treballar aquests 10 punts tindrem força guanyat, en la meva opinió. I no és poca feina. Si ets pare o mare i vols avaluar com et trobes amb aquests 10 punts, pots contestar un qüestionari que vam desenvolupar a www.educatool.cat de manera totalment gratuïta.

Les famílies no podem defugir de la nostra responsabilitat i sabem què, ara per ara, és un punt determinant en els resultats educatius dels nostres infants. Necessitem que la societat tingui una clara actitud proactiva en aconseguir que les nostres famílies aconsegueixin l’estructura sociocultural i econòmica que permeti desenvolupar els deu punts anteriors de manera tranquil·la i respectuosa.

Necessitem escoles de famílies, però també que les famílies entenguin que la seva importància en la millora dels resultats educatius dels nostres infants és clau.

DOCÈNCIA

En primer lloc, em centraré en aspectes que poden semblar més banals, però que no ho són. Els docents han perdut un 40 % de poder adquisitiu en els darrers 25 anys. El prestigi social de la docència ha baixat de manera estrepitosa. Hem passat d’oposicions amb 6000 candidats per a 100 places a trobar centres educatius que no cobreixen les baixes perquè «NO HI HA DOCENTS». Durant els darrers anys he voltat molt per centres educatius i he de dir que tenim unes professionals impressionants i que s’està fent una feina increïble amb els pocs suports que hi ha i amb la davallada de recursos gradual.

«Els docents han perdut un 40 % de poder adquisitiu en els darrers 25 anys. El prestigi social de la docència ha baixat de manera estrepitosa.»

Tot i això, també conec moltíssimes persones i excel·lents professionals que han abandonat la professió docent durant els darrers cinc anys: augment de responsabilitats, de tasques burocràtiques, de pèrdua de poder adquisitiu,… però sobretot la frustració de no poder arribar a tot, de tenir la sensació de fer tasca «d’apaga focs» més que no de persones educadores.

Com tot, la proposta ha d’anar encaminada cap a:

• Millora salarial: augment del 40% de pèrdua adquisitiva. L’augment salarial pot tornar a fer atractiva la professió docent per a determinats perfils.
• Millora de la coordinació docent: més temps per a la reflexió docent pausada, calmada i professional.
• Millora de la democratització dels claustres i del treball en equip amb el retorn de competències en les quals cal l’aprovació del claustre.
• Disminució de la càrrega burocràtica (que sovint pot traduir-se en desconfiança).
• Augment de professionals de suport educatiu directe i present a les aules.
• Retorn de les llicències d’estudis retribuïdes.
• ABANDONAR LES DISPUTES ENTRE TRADICIÓ I INNOVACIÓ per a aglutinar-les en un mateix sentit.
• Creació d’un col·legi professional de docents i mestres que ofereixin suport al cos docent i també puguin negociar i formar part de comissions amb el Departament d’Educació.

Per altra banda, també necessitem una formació docent específica (tant d’infantil, primària i secundària) que també es puguin centrar en els mateixos deu punts que les famílies han de prioritzar: aspectes relatius al desenvolupament, l’educació i l’aprenentatge.

SISTEMA EDUCATIU

He volgut deixar pel final el referent al sistema educatiu de Catalunya (tant públic com concertat o privat) perquè prou s’està parlant ja d’aquest punt i tinc la sensació que s’està carregant la responsabilitat dels mals resultats al sistema de manera exclusiva. Considero que els anteriors són tant o més importants que les polítiques públiques educatives i molt obviats a tots els debats encetats darrerament. En aquest aspecte seré força directe i breu:

• Ràtios de 15-17 alumnes per aula, amb un component molt fort de la tutoria a infantil i primària que a secundària es vagi distribuint amb altres professionals. Creació d’espais de creixement personal on es puguin desplegar objectius personalitzats per a cada alumne, independentment de la seva edat cronològica. No hi ha color quan el docent coneix al seu alumnat de manera molt propera i real per a satisfer les seves necessitats i acompanyar les seves famílies.
• Potenciar els recursos necessaris per al desplegament d’una educació inclusiva real. No pot ser que un infant amb dislèxia, TDAH,… o qualsevol NESE depengui dels recursos econòmics de la família per a l’atenció de les seves necessitats. Un PI no pot destinar-se exclusivament a l’adaptació del currículum a les necessitats de l’infant, també és clau que l’infant disposi de les intervencions requerides dins l’educació formal (logopèdia, psicologia, educació especial, fisioteràpia, infermeria,…). La meva experiència a www.camina.cat és que la intervenció que es fa amb els infants en l’àmbit privat s’hauria d’assumir als centres educatius amb els suports adients.
• Fonamentar l’estructura del sistema en els set principis de l’aprenentatge. Aquest aspecte donaria per a escriure un llibre sencer.
• Fixar com a eix fonamental la convivència, la comunicació no violenta, la cooperació i la mediació com a mitjà per a la resolució positiva de conflictes.

Evidentment que, per a l’assoliment d’aquestes propostes, necessitem augmentar el PIB destinat a educació d’un 3,8 % actual a un 6,4 % recomanat per tots els organismes internacionals.

Aquestes només són unes petites aportacions des de la meva perspectiva professional i personal que espero puguin ser útils i cada punt aportat es pot fonamentar i desplegar de manera extensa si es requereix. A disposar, la matèria bé s’ho val.

Etiquetas: EDUCACIÓ, EDUCATIUS, PISA